dijous, 10 de maig de 2012

L'estrany i L'illa de Bowen

Fa pocs dies, el 3 de maig va sortida publicada a El País, una nova crítica. En aquest cas dos dels llibres guardonats amb uns dels premis més prestigiosos del país: Edebé i Barcanova. Heu-la aquí:


GRANS MESTRES
-          MALLORQUÍ, César. L’illa de Bowen. Trad. Xavier Timoneda. Barcelona: Edebé, 2012. 510 p. (Premi Edebé de Literatura Juvenil; 20) 9,95 €
-          SIERRA I FABRA, Jordi. L’estrany. Barcelona: Barcanova, 2012. 180 p. (Antaviana nova; 184) 8,80€


Tant L’estrany com L’illa de Bowen són dues novel·les guardonades que tenen un inici impecable, d’aquells que, com si d’un parany es tractés, t’atrapen de ple en allò que desitgen explicar. I no n’hi ha per menys, els seus autors són dos del grans mestres de la literatura juvenil al nostre país. El primer, Jordi Sierra Fabra, aconsegueix amb L’estrany un dels cromos que li mancava, un dels múltiples guardons del país que no tenia en el seu extens i brillant palmarès. El segon, César Mallorquí, guanya per quarta vegada el Premi Edebé, el mateix que el 1997 el va donar a conèixer a ell i al seu estil inconfusible, que el lliga amb els grans autors dels clàssics d’aventures de la primera meitat del segle XX.
Anem a pams, però, ja que ambdues obres poc tenen a veure entre elles. L’estrany és una novel·la introspectiva, una història iniciàtica en la qual assistim al canvi intern del personatge. L’autor situa l’acció en un país en el qual la dictadura assoleix el poder. El pare d’en Daniel, el protagonista de tretze anys, és a la presó per les seves idees i la mare ha de llogar una de les habitacions del pis a un desconegut per poder tirar endavant. La curiositat per saber coses de l’estrany i les breus converses que mantenen, desvetllaran la fantasia d’en Daniel i qüestionaran la manera que té d’analitzar el seu entorn.
D’entre la diversitat d’obres de l’autor, L’estrany no és ni serà una de les més destacades. Sense necessitat de grans escarafalls, però, és una obra que atrau i rutlla amb una gran efectivitat, que captiva amb la construcció dels dos personatges principals, que avança amb fluïdesa, encara que amb un ritme un pèl irregular.
En aquesta obra i en un moment concret, l’estrany recomana a en Daniel la lectura d’un clàssic d’aventures, Moby Dick, que aquest es veu obligat a deixar a mitges per por a que sigui un llibre prohibit. Tot i amb això, afirma que “és la millor novel·la que he llegit mai”.
Els grans clàssics d’aventures són precisament la font d’inspiració de l’illa de Bowen de César Mallorquí, una obra que a primera vista crida l’atenció per la seva llarga extensió. De fet, segons l’autor és un llibre que va escriure sense tenir en compte l’edat del lector i les modes, i amb el desig d’elaborar-la a la manera de Jules Verne, de fer un destil·lat de totes les històries d’aventures que el van i l’han acompanyat al llarg de la vida.
César Mallorquí ja va demostrar amb gran mestria que el gènere d’aventures és on es mou com peix a l’aigua. I en aquest obra, rebla tant el clau que qualsevol lector afirmaria, sense por a equivocar-se, que es troba davant l’obra d’un dels mestres, es digui Jules Verne, H. G. Wells, o A. C. Doyle, per citar-ne alguns dels que apareixen referenciats en l’obra.
L’illa de Bowen narra el viatge d’un grup de gent, que pertany a una societat d’exploració, a la recerca d’una illa misteriosa on hi ha quelcom ocult que desferma molt d’interès. En el seu periple són seguits de prop per un altre grup, comandat per un magnat que ambiciona aconseguir el possible botí que pot revolucionar la ciència.
En la primera de les dues parts en que s’estructura el llibre, hom té la sensació de lentitud, de que l’autor s’entreté en excés en la descripció de la preparació del viatge, del caràcter dels personatges... com si realment fos una novel·la elaborada a imatge i semblança de les de fa uns cent anys. És només una sensació passatgera. A mida que avança, però, els múltiples fets i voltes que dona l’argument acceleren el ritme, l’interès es dispara i hom arriba a la fi, pensant que el viatge i l’aventura han estat massa curts, que estaria disposat a seguir.
L’empresa de César Mallorquí, de retre un homenatge als grans mestres del gènere i de transmetre sensacions similars a les que ell i molts lectors han sentit en llegir obres com Viatge al centre de la terra de Verne o El món perdut de Doyle, era summament ambiciosa, però val a dir que l’autor surt victoriós en l’intent. Un llibre que com diu l’autor, es troba lluny de les modes, fora del seu temps, però a la vegada conté molts temps a l’interior i aquest aspecte el fa recomanable a un ventall amplíssim de lectors. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada