Quan vaig començar a treballar en una biblioteca pública, vaig tenir la sort de fer-ho a Balaguer (La Noguera) al costat de la Montse Comajuncosas. Del que sento per la feina, del que sóc com a professional i també com a persona, de la meva trajectòria... li dec moltes coses a la Montse (1935-2012), la bibliotecària de Balaguer, que ens va deixar a finals d'aquest setembre, després de lluitar de manera entusiasta -com sempre!!!- amb una llarga malaltia. Per ella, un petit homenatge:
EL TORNADO DE BALAGUER
En el poema Assaig de càntic en el temple, Espriu apuntava que la gent del nord
era més culta i feliç que la del sud. Quan jo el vaig començar a assaborir
tenia vint-i-dos anys, era del cor del meu país i era feliç. Malgrat tot, vaig
posar la il·lusió a la maleta i me’n vaig anar a l’est, al qual algú anomenava
el far west de Catalunya, per
emprendre la meva primera aventura professional.
Allà vaig tenir la sort de treballar colze a
colze amb la Montse ,
la bibliotecària a qui algú anomenava el
tornado de Balaguer. Ella coneixia la gent del nord, car havia viscut a
Holanda. Dels holandesos deia que potser no són més feliços, però si més cultes
i més llegits. El clima hi ajuda. Les biblioteques, també.
Ella era lectora des de ben jove. Va tenir
cura dels fills, i va començar tard a treballar amb l’objectiu d’importar, en
una societat del sud més aviat tancada, les idees i models del nord, allà on
els pobles es basteixen amb quatre carrers, unes cases i una biblioteca enorme.
S’entossudia a contagiar la passió per llegir en una ciutat que tenia la
xemeneia immensa d’una fàbrica de paper, uns quants carrers i dos bars a la
plaça enfrontats per un pam de terrassa.
Jo també era lector, i començava a treballar
entre llibres i nens. Fins aleshores, tots els infants em semblaven iguals,
talment formigues en filera travessant un camí, i no en sabia llegir les
diferències. El mateix em succeïa amb la literatura infantil, semblant a un
grapat de mongetes de les quals no en sabia distingir cap varietat.
Ella em mostrà una secció sobre llibres per a
infants i em parlà dels seus referents. L’Aurora Diaz-Plaja n’era un. “Llegir per fer llegir”, el seu lema. I la Montse hi afegia que el dia
a dia, lectura rere lectura, era la clau. Anar confegint punts de referència
per comparar-hi les obres que vas llegint i anar creant una opinió pròpia. I
els infants? Parlar i escoltar. El dia a dia, infant rere infant, era la clau.
Anar confegint punts de referència per comparar-hi tots els que vas tractant. “I com més punts de referència has d’una i
altra banda, més ponts podràs bastir entre llibres i infants”.
Un dels primers autors que vaig descobrir fou
Pep Albanell, i més tard, Ricardo Alcántara. En aquell moment, ella estava
llegint P.D. James i García Márquez.
Tot just, a vint-i-dos anys, jo començava a
descobrir la felicitat com a lector de llibres per a infants. Ella deia que la
passió per la lectura podia encomanar-se, però no es podia ensenyar. “Se sent o no se sent”, afirmava. “I si la sents, l’encomanes allà on vagis”,
sigui biblioteca, la terrassa d’un bar, el nord més culte o el sud més
ignorant.
Ella fou la pionera del bibliopiscines en aquest país, entestada a portar la lectura allà
on fos.
-
Potser
la lectura no et fa més feliç, però si més culte, més llegit - insistia.
Darrerament, la Montse havia tornat al
nord. I ara fa uns mesos, des d’allà, se’n va anar.
A l’altre barri, diuen els del sud.
Era un dia que, al nord, la climatologia es
regirava, a batzegades.
Era temps de tornados.
