Els
colors de les emocions
De quin color és un petó? i El buit són dos àlbums il·lustrats
de factura recent amb molts elements en comú. Entre d’altres, el fet de ser d’autoria
nacional i d’estar concebuts amb un estil que els acosta a un ventall de públic
molt ampli. I això que no ho hauria de ser, és notícia perquè fins no fa gaire
temps, aquest tipus de llibre s’importava, malgrat que, en molts casos, no
aportava novetats al panorama literari del país.
Les autores d’ambdós llibres, Rocío Bonilla i Anna Llenas, tenen una
trajectòria encara breu, lligada essencialment a l’àlbum il·lustrat, però amb
una gran incidència en el mercat, que fa que sembli que aquest recorregut sigui
molt més ampli, temporalment parlant. Bonilla s’estrenava en solitari, el 2014,
com a autora de text i il·lustració, amb Cara
de pardal, continuava amb La muntanya
de llibres més alta del món, i ara ho culmina amb De quin color és un petó?, que es mou entre el llibre d’imatges i
el conte, tots ells editats per Animallibres.
A través del fil conductor d’una
nena que s’adreça al lector en primera persona, l’autora ens explica que
aquesta sap dibuixar un munt de coses però ignora com esbossar un petó. Per
esbrinar-ho, anirà passant per cadascun dels colors bàsics i els anirà assignant
a coses i sentiments coneguts. Bonilla fa una proposta atractiva, diversa en el
disseny i la composició i amb un bon domini de l’essència textual per a bastir
cada doble pàgina i el conjunt sencer.
En el tema dels colors, tot i ser un dels més recurrents de la
literatura per a primers lectors de tots els temps, Bonilla se’n surt airosament,
amb la seva veu personalíssima. El tema l’han tractat autors de referència de
la història de la literatura infantil com Maurice Sendak, Arnold Lobel, Leo
Lionni, i també autors contemporanis com Hervé Tullet, Javier Sáez Castán, o
bé, Jutta Bauer, i dona la sensació que malgrat aquesta reincidència, no
s’esgoten els matisos ni els punts de vista des d’on tractar-lo.
També abordava el tema, el primer llibre en solitari d’Anna Llenas, El monstre de colors, que publicà el
2012 l’editorial Flamboyant. En aquests tres anys que han passat, ha esdevingut
un llibre de capçalera per a lectors, i especialment per a prescriptors. El
protagonista era un monstre que es feia un embolic amb les emocions, cosa que
resolia classificant-les en pots i identificant-les amb colors, gairebé el
mateix que feia, de manera bastant més complexa, l’exitosa pel·lícula de Pixar, Del revès.
Ara, Anna Llenas ens presenta El
buit, un conte que esdevé un veritable tractat sobre el concepte de buit i
de plenitud, i que arriba a través d’una àmplia extensió de pàgines molt poc
habitual en els àlbums il·lustrats. Amb ell, l’autora intenta convertir el
concepte abstracte del buit en concret i palpable per tal d’apropar-lo als
infants, a través d’una nena que se li fa un forat al cos perquè s’esfondra el
petit món que l’envolta.
En una primera part, d’expressions i colors més aviat tristos
i foscos, de sensacions sacsejades, la nena veu com no troba la solució per
omplir el buit, fins que algú li aconsella la manera de buscar-la, i els
colors, les expressions i les pàgines esdevenen més clars i tranquils.
A favor, el llibre té una edició impecable i una aparença nítida i
atractiva, amb un text sintètic i una il·lustració bordada al detall que li
ofereix volada i n’amplia enormement el contingut. En contra, la complexitat
dels conceptes, del vocabulari i de les expressions utilitzades, i el missatge,
que podríem anomenar d’autoajuda, massa directe ja des d’un principi. El conte,
literàriament parlant, se’n ressent davant la mirada del nen i trontolla en
l’intent d’explicar-se per si mateix. Necessita de totes, totes, l’acompanyament
de l’adult, cosa que sembla ja la pretensió inicial del llibre.
