És la història de l'Ariadna que passa moltes tardes a casa del seu avi. Entre d'altres, juguen a passar el dit índex per damunt d'una bola del món. De tant en tant s'aturen en algun punt i s'inventen una història sobre el nom que apareix en aquell punt. Entre història i història, ella anirà bevent de l'experiència de l'avi i s'anirà convertint en una bona lectora.
A continuació, podeu llegir el primer capítol...
Aquest és l’avi,
Aquest és l’àvia,
Aquest fa les sopes,
Aquest se les menja totes
I aquest diu:
Piu, piu, piu,
Què no n’hi ha pel caganiu?
Del darrer dia que va veure l’àvia, l’Ariadna en recorda aquesta cantarella.
L’avia Xesca la cantava sovint, tot mostrant els dits d’una mà. A cadascun li donava un paper. Començava pel dit gros (Aquest és l’avi,), continuava per l’índex, fins que arribava al dit petit, el caganiu.
Ara, quan a les tardes, l’Ariadna va a casa de l’avi Quel i deixa lliscar el seu dit índex per damunt de la superfície de la bola del món, li ve sovint al cap el tros que diu: “aquest és l’àvia,...”
L’àvia no hi és mai.
L’àvia no ha tornat més.
Els pares li diuen a l’Ariadna que l’àvia no és al cel, com així passa amb el Trasto, el gos que van tenir.
Ni tampoc és al mar, on navega l’oncle Josep, el mariner, i tan sols s’acosta a casa els dies de Nadal.
Ni tampoc és al país d’on mai no es torna.
Ni tampoc a l’altre barri, que tot i que sembla a prop, també diuen que ningú en torna mai més.
L’àvia és a Firenzuola, el seu poble, a l’altra banda del mar.
Amb la família d’allà i amb la gent que havia viscut sempre, amb les seves coses i els seus paisatges.
De tant en tant, escriu una carta a l’avi.
Això significa, però, que l’àvia encara és aquí, en aquest món rodó.
Al sobre, també hi posa fotografies seves. Perquè nosaltres veiem com el somriure se li fa més llarg, les arrugues més fondes i els cabells més blancs. Algunes flors seques, una petxina, i un petó per a l’Ariadna, a cadascun dels sobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada