dilluns, 22 d’octubre de 2012

RASPALL de Pere Calders. Nova versió


D’aquí a pocs dies, podreu trobar a les llibreries una adaptació que he fet del conte Raspall de Pere Calders, la història del nen Sala a qui li prenen el gos i busca desesperadament un substitut per abocar-hi tot l’amor que sentia pel Turc, el seu gos...

Pere Calders és segurament el millor escriptor català de contes i, Raspall, el relat que més incidència ha tingut entre els infants del nostre país. I aquest és un bon moment per a la seva publicació, perquè enguany fa cent anys del naixement de l’autor.
Això sí, la seva edició ha costat molt! En d’altres cultures, és habitual fer adaptacions diverses dels clàssics, des de diferents punts de vista. De Raspall, hi ha una edició, il·lustrada de manera fantàstica per Carme Solé Vendrell, que va ser publicada per primer cop ara fa més de vint-i-cinc anys, i que ha estat reeditada ara fa poc temps. És un conte que he sentit a explicar oralment diverses vegades amb molt bona recepció per part dels oients. La seva lectura, però, és complicada pels infants. Si bé el tema és ideal per a un infant, Calders no va fer cap concessió pel que fa a l’escriptura, i el llibre la reprodueix tal qual l’autor va escriure el conte. 
Veient altres models a l’estranger, sempre havia cregut que era un text ideal per fer-ne una adaptació més sintètica, mantenint l’essència del conte, per tal d’elaborar-ne un bon àlbum il·lustrat per a infants. I així ho vaig proposar a alguna editorial. La potència i la força de l’edició existent –la de Carme Solé- era un pes massa feixuc per entomar el projecte i ningú ho acabava de veure clar.
L’editorial Baula va creure en la idea, i vam acordar buscar un il·lustrador/-a amb un estil i un to ben diferent al de la Carme Solé, per aportar una altra mirada en aquest clàssic i per enriquir el panorama de la nostra literatura, sovint poc valorada per nosaltres mateixos. Acostumem a veure normal el fet d’adaptar clàssics de sempre com Dràcula, Tom Sawyer, Peter Pan... però, no pensem mai en els nostres referents. Ningú ha elaborat mai, per exemple, una adaptació breu d’en Massagran? Potser ja va sent hora de mirar-nos una mica més el melic i creure en el què s’ha fet i es fa en aquest país.  

Les il·lustracions són de Lucía Serrano. Són dinàmiques, alegres... i han sabut definir amb precisió el sentiment del personatge que penso que és la clau i l’essència del Raspall. Desitjo, de tot cor, que agradi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada