dilluns, 26 de novembre de 2012

EL TORNADO DE BALAGUER

Quan vaig començar a treballar en una biblioteca pública, vaig tenir la sort de fer-ho a Balaguer (La Noguera) al costat de la Montse Comajuncosas. Del que sento per la feina, del que sóc com a professional i també com a persona, de la meva trajectòria... li dec moltes coses a la Montse (1935-2012), la bibliotecària de Balaguer, que ens va deixar a finals d'aquest setembre, després de lluitar de manera entusiasta -com sempre!!!- amb una llarga malaltia. Per ella, un petit homenatge:


EL TORNADO DE BALAGUER
                                                                                   

En el poema Assaig de càntic en el temple, Espriu apuntava que la gent del nord era més culta i feliç que la del sud. Quan jo el vaig començar a assaborir tenia vint-i-dos anys, era del cor del meu país i era feliç. Malgrat tot, vaig posar la il·lusió a la maleta i me’n vaig anar a l’est, al qual algú anomenava el far west de Catalunya, per emprendre la meva primera aventura professional.
Allà vaig tenir la sort de treballar colze a colze amb la Montse, la bibliotecària a qui algú anomenava el tornado de Balaguer. Ella coneixia la gent del nord, car havia viscut a Holanda. Dels holandesos deia que potser no són més feliços, però si més cultes i més llegits. El clima hi ajuda. Les biblioteques, també.

Ella era lectora des de ben jove. Va tenir cura dels fills, i va començar tard a treballar amb l’objectiu d’importar, en una societat del sud més aviat tancada, les idees i models del nord, allà on els pobles es basteixen amb quatre carrers, unes cases i una biblioteca enorme. S’entossudia a contagiar la passió per llegir en una ciutat que tenia la xemeneia immensa d’una fàbrica de paper, uns quants carrers i dos bars a la plaça enfrontats per un pam de terrassa.

Jo també era lector, i començava a treballar entre llibres i nens. Fins aleshores, tots els infants em semblaven iguals, talment formigues en filera travessant un camí, i no en sabia llegir les diferències. El mateix em succeïa amb la literatura infantil, semblant a un grapat de mongetes de les quals no en sabia distingir cap varietat.
Ella em mostrà una secció sobre llibres per a infants i em parlà dels seus referents. L’Aurora Diaz-Plaja n’era un. “Llegir per fer llegir”, el seu lema. I la Montse hi afegia que el dia a dia, lectura rere lectura, era la clau. Anar confegint punts de referència per comparar-hi les obres que vas llegint i anar creant una opinió pròpia. I els infants? Parlar i escoltar. El dia a dia, infant rere infant, era la clau. Anar confegint punts de referència per comparar-hi tots els que vas tractant. “I com més punts de referència has d’una i altra banda, més ponts podràs bastir entre llibres i infants”.
La Montse aprofitava els moments després de dinar per llegir, abans de reprendre la feina, mentre els cigars es consumien al cendrer. O sovint, junts, passejàvem pels carrers tot parlant de llibres. Ella poc tenia a veure amb el concepte de funcionari que la gent aplica als empleats públics. Quan algú li etzibava la típica pregunta de “Tu deus llegir a la feina, oi?”, ella, amb cara de son, responia amb un somriure sorneguer. A vegades, havia dormit poc per acabar una novel·la que la tenia captivada.
Un dels primers autors que vaig descobrir fou Pep Albanell, i més tard, Ricardo Alcántara. En aquell moment, ella estava llegint P.D. James i García Márquez.
Tot just, a vint-i-dos anys, jo començava a descobrir la felicitat com a lector de llibres per a infants. Ella deia que la passió per la lectura podia encomanar-se, però no es podia ensenyar. “Se sent o no se sent”, afirmava. “I si la sents, l’encomanes allà on vagis”, sigui biblioteca, la terrassa d’un bar, el nord més culte o el sud més ignorant.

Ella fou la pionera del bibliopiscines en aquest país, entestada a portar la lectura allà on fos.
-                      Potser la lectura no et fa més feliç, però si més culte, més llegit - insistia.

Darrerament, la Montse havia tornat al nord. I ara fa uns mesos, des d’allà, se’n va anar.
A l’altre barri, diuen els del sud.
Era un dia que, al nord, la climatologia es regirava, a batzegades.
Era temps de tornados.

2 comentaris:

  1. Vaig conèixer la Montserrat Comajuncosa l’any 1986, en el que va ser el meu primer Saló del Llibre Infantil i Juvenil i realment era un tornado.
    Recordo l’”interrogatori” que em va fer sobre l‘exposició monogràfica d’aquell any: Aventurar-se en l’aventura i també recordo la meva inexperiència... quina vergonya vaig passar i com vam riure després!!!
    Aquella exposició, l’any següent la Montserrat la va demanar al Consell Català, i junt amb el material d’ambientació (unes torres enormes obra dels Germans Salvador) va viatjar a Balaguer.
    Quina dona més entusiasta!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marga,
      i jo vaig arribar al 87, que poc després d'arribar, mogut per aquest entusiasme, venia a buscar una de les expos al Tinell. Desmontar i carregar en una furgo d'un transportista que estava negre per la feina que li tocava fer.
      Una abraçada.

      Elimina